Cada vegada menys per a l'adéu...

  Després de sis anys a aquest institut, toca dir-li adéu. Hem passat tant moments bons com moments no tan bons. Ací, hem crescut, hem madurat i hem aprengui moltes cosses i no assoles d'assignatures, sinó de la vida. Hem fet amics que saps que són per a tota la vida, has fets amics "de pas" i mantens amb els que vas entrar, i també tenim els amics que amb el pas del temps hem anat perdent.

    Cada any a aquest institut ha sigut molt diferent, ha passat molta gent per la nostra vida i també s'ha anat tanta altra. Per altra banda, hem tingut professors que ens han ajudat massa i ja els tenim com a molt bon record per al llarg de tota la nostra vida, o altres que no t'han agradat massa, o el típic de "no és que hem té mania", hi ha de tot.

     Però, cal dir, que per a mi el curs més difícil de tota la meua vida, ha sigut aquest, maleït segon de batxillerat! Aquest any, ha sigut molt molt complicat...per a començar l'agonia del selectiu i acabar escoltant aquesta paraula unes vint vegades al dia o més. Després, hem tingut no assoles la dificultat del curs en si, sinó el preselectiu que va fer el nostre institut, que si, que la veritat que ens va ajudar una mica per a afonar-nos dins de l'agonia dels exàmens en tres dies i amb molta matèria, però pense que també ens va abaixar la nota.

  

   I per altra banda, ja el final, el final de tot dins del Joanot, els últims exàmens, donar tota la matèria a temps... Ara, és ja l'hora de "uis avore que ens possem per a la graduació", "avore que fem per a la graduació", ara és l'hora de donar l'adéu definitiu al nostre institut, el que ens ha vist créixer i el que ens ha ensenyat tantes i tantes cosses. A més, hi ha que dir que hem porte amistats molt bones, és l'hora d'enrecordar tot el bo amb un somriure i dir, aquest és el meu institut.